Corrandes de l'exili

Corrandes d’exili.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

 COMENTARI:

Primerament dir que el poema m’ha agradat molt, ja expressa un gran sentiment de patriotisme de Joan Oliver envers la seva terra la qual enoyora des de l’exili. El sentiment que aquest expressa és totalment un sentiment d’adoració i alhora veneració de la seva estimada terra.

En segon lloc el poema m’ha atret des d’un bon principi al haver llegit en ell la paraula “Vallés” me n’he sentit atret directament. El lloc on nosaltres vivim era alhora una important font d’inspiració per a Pere Quart (Joan Oliver).