Blogia

LoveisGone

Hora Greu (poema de Rilke)

Hora Greu (poema de Rilke)

HORA GREU

Qui ara plora onsevulla en el món,
    sense causa plora en el món,
    plora per mi.

Qui ara riu onsevulla en la nit,
    sense causa riu en la nit,
    riu de mi.

Qui ara camina onsevulla en el món,
    sense causa camina en el món,
    ve cap a mi.

Qui ara es mor onsevulla en el món,
    sense causa es mor en el món,
    em mira.

          (Trad. Carles Riba)

 

 

 

COMENTARI:

La confusió de l’ésser humà en el seu mar de sentiments i fets al llarg de la vida.

La vida, la mort, la tristesa, el riure.

Rilke representa la vida per mitja d’un camí. L’home avança per aquest camí en direcció a la mort. Segons Rilke el que viu sense causa “sense causa camina en el món” , “sense causa riu en la nit” , va amb ell “ ve cap a mi”, “riu de mi”, així podem veure com Rilke també se sent perdut en un món, desemparat i confós.

És interessant com Rilke adreça el poema cap a la seva persona o figura per mitjà de l’atribució de les accions al seu ésser.

“Mi”, “em” són algunes de les paraules que ens ho denota i donen aquest to tan diferent al poema.

La pantera "Der Panther" (poema de Rilke)

 

LA PANTERA

     París, Jardin des Plantes

Té el seu esguard tan fatigat de veure
passar els barrots, que ja res no reté.
És com si mil barrots tan sols hi hagués
i fora d'ells els món ja no existís.

El mòrbid caminar de forts passos flexibles
que gira en cercles molt i molt petits,
és tal com una dansa de força al volt d'un centre
on es dreça atordit un gran voler.

Només a voltes el teló de la pupil·la
s'alça sense remor. Hi entra una imatge i va
creuant la calma tensa dels seus membres
fins que en atènyer el cor deixa de ser.

                    (Trad. Joan Vinyoli)

 

Der Panther

Im Jardin des Plantes, Paris

Sein Blick ist vom Vorübergehn der Stäbe
so müd geworden, dass er nichts mehr hält.
Ihm ist, als ob es tausend Stäbe gäbe
und hinter tausend Stäben keine Welt.

Der weiche Gang geschmeidig starker Schritte,
der sich im allerkleinsten Kreise dreht,
ist wie ein Tanz von Kraft um eine Mitte,
in der betäubt ein großer Wille steht.

Nur manchmal schiebt der Vorhang der Pupille
sich lautlos auf -. Dann geht ein Bild hinein,
geht durch der Glieder angespannte Stille -
und hört im Herzen auf zu sein.


Rainer Maria Rilke, 6.11.1902, Paris

 

 

 

COMENTARI:

Rilke, ens vol descriure amb el seu poema el que suposa l’engabiament. Aquesta privació de llibertat ens la mostra per mitjà de la figura de la pantera.

Un animal salvatge, lliure, ferotge, àgil i equilibrat.

La delicadesa de les formes de l’animal contrasta amb la fredor dels barrots que el reten, i de com aquests en retenen les intencions i alhora els somnis.

Així crec que Rilke utilitzava la pantera per a mostrar-nos una metàfora del que pot provocar la privació de llibertat en un home.

L’ésser humà vol ser lliure i autònom, així com els animals que no poden viure engabiats o empresonat.

L’interior (empresonament) fred, obscur e inflexible, xoca contra la naturalitat, calidesa i fluïdesa de l’exterior (llibertat).

 

He triat aquest poema perquè trobo que és realment interessant parlar de temes com ara la privació de llibertat o no d’un ésser humà o d’un animal.

El patiment i la impotència són símptomes que deriven de l’engabiament i són difícil de comprendre i alhora d’explicar. Per tant la manera com Rilke tracta aquest tema és realment especial e diferent, fent una bonica metàfora.


 

Rainer Maria Rilke

Rainer Maria Rilke

Rose, oh reiner Widerspruch, Lust,
Niemandes Schlaf zu sein unter soviel
Lidern.

Rainer Maria Rilke (4 de desembre de 1875 - 29 de desembre de 1926) és un reconegut poeta austríac en llengua alemanya del segle XX.

Va escriure tant en vers com en una prosa molt lírica. Els seus dos poemes més coneguts són Sonets a Orfeu i les Elegies de Duino. En prosa, les obres més famoses són Cartes a un jove poeta i la Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge, gairebé autobiogràfica. També va composar més de 400 poemes en Francès, dedicats al país on va decidir viure, el cantó de Valais a Suïssa.

Va néixer amb el bonic nom de René Karl Wilhelm Johann Josef Maria Rilke a Praga, República Txeca. La seva infantesa i joventut a Praga no van ser gaire felices. El seu pare, Josef Rilke (1838-1906), va esdevenir funcionari del ferrocarril després d'una frustrada carrera militar. La seva mare, Sophie ("Phia") Entz (1851-1931), provenia d'una família industrial benestant de Praga, els Entz-Kinzelbergers, que vivia en un palau a Herrengasse (Panská), on René va passar gran part dels seus primers anys. El matrimoni dels pares es va desfer el 1884. La relació entre Phia i el seu únic fill ben aviat es va veure obstaculitzada pel perenne dol envers la filla més gran (després de la mort de la filla, van obligar Rilke a adoptar el paper de la seva germana, fins i tot vestint-lo de nena quan era molt jove).

Els seus pares van pressionar el jove talent poètic i artístic per fer-lo ingressar en una acadèmia militar, on va romandre de 1886 a 1891, quan la va deixar per malaltia. De 1892 a 1895 va estudiar amb un tutor per preparar l'examen d'ingrès a la Universitat, que va aprovar el 1895. El 1895 i 1896, va estudiar literatura, història de l'art i filosofia a Praga i Munic.

 

 

En aquesta ciutat, l'any 1897, Rainer Maria Rilke va conéixer Lou Andreas-Salome (1861-1937), una viatgera dona de lletres i intel·lectual, i se'n va enamorar. De fet, va canviar-se el nom de "René" a Rainer en demanar-li-ho ella. La intensa relació amb aquesta dona casada, amb qui va emprendre costosos viatges a Rússia, van durar fins el 1900 però fins i tot després de separar-se, Lou va continuar sent la confident més important de l'autor fins a la mort. Com que havia rebut una formació de psicoanalista de 1912 a 1913 amb Sigmund Freud, va compartir els seus coneixements amb Rilke.

L'any 1898, Rilke va emprendre un viatge d'algunes setmanes a Itàlia. El 1899, va viatjar a Moscou, on va conèixer l'escriptor Lleó Tolstoi. Entre maig i agost del 1900, un segon viatge a Rússia, en companyia només de Lou Andreas-Salome, el va tornar a dur a Moscou i Sant Petersburg.

A la tardor d'aquell any, va viatjar a Alemanya, on van presentar-li l'escultora Clara Westhoff (1878-1954), amb qui es va casar a la primavera. Van tenir una filla, Ruth (1901-1972) el desembre de 1901. Tanmateix, Rilke no estava fet per la vida familiar de la classe mitjana: l'estiu del 1902, va abandonar la casa per marxar a París on va escriure una monografia sobre l'escultor August Rodin (1840-1917). De tota manera, la relació entre Rilke i Clara Westhoff va continuar tota la vida.

Al principi, Rilke ho va passar malament a París, una experiència que evocava a la primera part de la seva única novel·la, Els quaderns de Malte Laurids Brigge. Al mateix temps, la trobada amb el modernisme va resultar estimulant: Rilke es va implicar estretament amb l'escultura de Rodin i, més endavant, amb l'obra de Paul Cézanne. Rodin li va ensenyar el valor de l'observació objectiva, que va motivar els Dinggedichten ("poemes objecte") de Rilke, entre ells, el famós "Der Panther" ("La pantera"). En aquests anys, París va anar esdevenint la residència principal de l'autor.

Entre octubre de 1911 i maig de 1912, l'autor va viure al Castell de Duino, prop de Trieste, residència de la Comtessa Maria de Thurn und Taxis. Aquí va començar, el darrer any, el cicle de poemes de Elegies de Duino, que romandria inacabat durant una dècada per culpa d'una llarga crisi de creativitat.

L'esclat de la Primera Guerra Mundial va soprendre Rilke durant una estada a Alemanya. No va poder tornar a París, on les seves propietats van ser confiscades i subhastades. Va passar gran part de la guerra a Munich, de 1914 a 1916 va viure un tempestuós afer amb la pintora Lou Albert-Lasard.

Rilke va ser reclutat a principis de 1916 i la va tocar passar l'entrenament bàsic a Viena. Uns influents amics van intercedir per ell i el van transferir a l'oficina d'arxius de guerra per salvar-lo de l'exèrcit el 9 de juny d'aquell any. Una vegada més va passar el seu temps a Munich, llevat d'una estada al Gut Bockel de Hertha Koenig a Westfàlia. L'experiència traumàtica del servei militar, en reviure dels horrors de l'acadèmia militar, gairebé el va fer emmudir com a poeta.

L'11 de juny de 1919, Rilke va viatjar de Munich a Suïssa. El motiu declarat era una invitació per a una conferència a Zurich, però l'autèntica era escapar del caos de la postguerra i reprendre la feina amb les Elegies de Duino. La recerca d'un lloc escaient i assequible on viure va resultar força difícil. Entre altes, el poeta va viure a Soglio, Locarno, i Berg am Irchel. Finalment l'estiu de 1921 va poder trobar una residència permanent al Castell de Muzot, prop de Sierre al Valais. Durant maig de 1922, el seu mecenes, Werner Reinhart, va comprar l'edifici per tal que Rilke hi visqués sense pagar el lloguer.

En un intens període creatiu, l'autor va completar les Elegies de Duino durant unes setmanes de febrer de 1922. Abans i després, va escriure les dues parts d'un cicle de poemes Sonets a Orfeu (que han estat traduïts al català en vers). Es tracta de dues de les obres principals de Rilke.

A partir de 1923, el poeta patia cada vegada més problemes de salut que requerien llargues estades al sanatori de Territet, prop de Montreux, al llac de Ginebra. La llarga estada a París entre gener i agost de 1925 fou un intent d'escapar de la malaltia amb un canvi de decorat i de condicions de vida. Malgrat tot, encara va publicar poemes solts importants els anys 1923 a 1926 (inclosos Gong i Mausoleu), a més d'una exhaustiva obra lírica en francès.

Només poc després de morir es diagnosticà la malaltia de Rilke: leucèmia. El poeta morí el 29 de desembre de 1926 al sanatori de Valmont, a Suïssa, i l'enterraren el 2 de gener de 1927 al cementiri de Raron, a l'Oest de Visp.

 

El franquisme a Catalunya (Ramona, adèu - Montserrat Roig)

El franquisme a Catalunya (Ramona, adèu - Montserrat Roig)

 

Entre 1939 i 1975, Catalunya va viure sota la dictadura franquista. Van ser uns anys difícils. La dictadura va imposar un tipus d’estat autoritari, que va anul·lar les institucions d’autogovern catalanes, va reprimir la llengua i la cultura catalanes i qualsevol manifestació d’identitat nacional catalana. Per a Catalunya, a nivell polític, el franquisme representa la més absoluta negació de la més mínima aspiració d’autogovern.

D’altra banda, l’immobilisme polític que va caracteritzar la trajectòria del règim, va contrastar amb l’obertura econòmica, cosa que va permetre que Catalunya, com la resta de l’Estat, pogués conèixer els millors anys de creixement econòmic, un cop superades les difícils condicions de vida de la llarga postguerra. Diguem, doncs, que, a nivell econòmic, el franquisme va coincidir, a pesar de la dictadura, en una de les millors fases d’expansió econòmica. La industrialització dels anys seixanta va anar acompanyada de l’arribada massiva d’immigrants d’altres contrades de l’Estat, que van omplir les ciutats, sovint en condicions poc adecuades (barraquisme, manca de serveis...).
El desenvolupament econòmic va significar també l’accés a la societat de consum.

Finalment, la història de Catalunya durant el franquisme és la història de dos móns que conviuen en diferents condicions.

D’una banda, el món del poder, el de les autoritats , pintat del blau dels falangistes, o del gris de la policia del règim, el de les prohibicions, el de la persecució, el de la censura, el de les multes, el dels calabossos, el que se sentia en als telediaris de TVE... Un món tancat, inflexible, immòbil... Un món de veus fetes callar per l’amenaça, per la por a la detenció, la tortura, l’empresonament o la mort. Era el món que imposava silenci i obediència, el món dels vencedors de la guerra. I Catalunya havia perdut la guerra.

Juntament amb aquest món, present en el dia a dia, cal destacar-ne un altre, que es desenvolupava paral·lelament, de maner il·legal i valenta (era realment perillós a la època) alhora: el de les protestes contra el règim, amb les manifestacions, que sempre acabaven amb corredisses davant les porres dels grisos, i les campanyes, el dels actes catalanistes, el de la lluita clandestina de les forces polítiques i sindicals, el de l’acció dels obrers, estudiants, intel·lectuals, sectors catòlics... el món de la resistència, en definitiva. El món que no callava i és negava a veure’s reprimit. El món que, tot i les dificultats, va aconseguir que el català seguís parlant-se, que es pogués llegir i cantar en català, que es pogués somiar en un món més obert, com el que hi havia a l’altra banda dels Pirineus.

La tasca que es va fer en tots els nivells va ser fonamental per a que, un cop tombada l’estaca, i alliberats, Catalunya seguís dempeus i, en un marc menys hostil i més permissiu, recuperés el que tenia abans de l’arribada d’aquella gent que tant mal va fer aquesta petita nació.

Aquesta resistència va tenir un paper fonamental per acabar aconseguint el restabliment de la democràcia i la recuperació de les llibertats i de l’autogovern. La transició doncs va portarà de nou la democràcia.


Podem afirmar que al llarg de l’obra Ramona, Adéu la realitat social i política viscuda per les tres generacions d’una mateixa família. Les quals representen el abans i el desprès d’un procés polític. La República, La guerra civil, així com el franquisme i resistència.

Les tres Mundetes són un reflex del estereotip de cada societat de l’època.

El patiment, la lluita clandestina, l’anul·lació són alguns dels fet que els personatges de l’obra és veuen obligat a viure.

ON L'AUTORA PASSA EL TEMPS RECORDANT (poema de Dolors Miquel)

ON L'AUTORA PASSA EL TEMPS RECORDANT  (poema de Dolors Miquel)

 

Seràs primer
penis golafre
de color cafre, 
tu el catòlic
que pateix còlic,
tu el director
del pilastró
que just s'arruga
quan la berruga
li veu la dona.
Tant se me'n dóna
que tothom sàpiga
ni que no hi càpiga
en vers estret
que ets de Canet,
canes tenyides
perdonavides
podràs dragar
aquest anar
de versos àtics
tan poc simpàtics?
Si ho he de dir
que el que és a mi
si em perdones
o t'hi abones
tant se me'n fot
i fins i tot
riem el guany
amb el company...
Recordes quan
no fa pas tant
em deies fluix
com cotó fluix
mal esquerdill
de tenir un fill
ben d'amagat?
Amaga el gat
que se t'ha vist
i és molt molt trist.
I fora tema
que aquest es crema.
I tu ja ho deies,
que gens no reies
d'aquesta treva
amiga meva.
Si tu, homònima,
ets dins la nòmina
curta i segura
que sempre dura
d'amics dels bons.
Toquem canons
senyora Coll
i de bescoll
saludo l'Elsa
que et fa de melsa
i per molts anys
sense paranys
que bé te'n faci
i no es desfaci
res entre naltres.
I de les altres
traient el cap
abans que cap
entre gin-tònics
i versos fònics,
entre secrets
dits en secrets
d'impresentables
i menyspreables,
véns tu, Oh Montse,
que vols aconse
guir que ens trobem
-i bé que ho fem-
quan són les tantes
i portem tantes
copes a sobre
que parlem sobre...
Bé. Tu ja ho saps.
M'hi poso taps.
I per tu, Tresa,
sense peresa,
perquè al treball
ens fem un tall
de riure penes
a les esquenes
d'alguna fleugma
-que rima amb zeugma-
per no dir qui
perquè així
no em renyaràs
de posar el nas
allí on no em criden
si no m'hi criden
o bé no hi cabo.
I aquí acabo,
estimats meus,
seguiu els peus
mètrics d'aquesta
que té la testa
i que s'entesta
a inventar
i recordar.
I tu, xaruc,
decrèpit, ruc,
només m'ocorre
que ho deixem córrer.

Comentari:

L’home  com a element dèbil e imperfecte es un tema molt aparegut en els versos de Dolors Miquel. Aquest reitera el seu feminisme i la seva opinió de com el gènere masculí és realment endarrerit i deixat.

La crítica al conjunt dels homes, a la seva manera de ser, la seva relació tan tòpica amb les dones, el sexe, la beguda, etc.

El poema realment destaca per la sinceritat amb la que l’autora transmet la seva opinió i la senzillesa i espontaneïtat del seus mots.

Al llegir el poema em dono constància dels rols i tabús existents avui en dia entre homes i dones i de com aquestes diferencies marquen les relacions de parella o els àmbits socials.

 

 

Haikus del camioner (poema de Dolors Miquel)

Haikus del camioner (poema de Dolors Miquel)

 

Les mans tinc plenes
de presó pura. Reixa
d'on fuges, somni. 

Si la pluja ve,
amb el seu bes mullat ve,
jo també vindré.

Sota el seient
porto vins, licors, estels
i roba vella.

A la maleta, 
daus perduts, jugats al cor
papers, baralles.

[...]

Paret tan blanca
t'assetja el fosc gargot
a l'eixarranca.

Parets de pedra
sou l'ànima antiga,
de sutge, negra.

Paret reclosa,
qui sap el teu missatge,
la teva nosa?

Paret venuda,
la multinacional
plega a la una.

[...]

Jo et portaré,
vell vagabund homèric
fins a Montpeller.

I de Montpeller
del vell port no me'n mouré
ni que m'hi matin.

Si m'hi mataven
fossin unes mans dolces,
plenes d'espines.

[...]

Dóna'm un parrac
de felicitat penjat
d'una lluerna.

Dóna'm el teu pit.
Abeura'm la set de set
que no se'm passa.

Roba'm el sexe,
talla-me'l a daus. Sembra'l
a l'esplanada.

Arrenca'm els ulls
amb botons blancs de nacre
d'ullal ben negre.

[...]

Follaré verge
la puta carretera,
la d'ulls de patge.

Resaré al zel
dels conills i les guatlles
matolls de festa.

Diré: Plèiades
i als meus peus hi tindré
dones, estrelles.

Diré fluix Venus
i la mitjanit vindrà
amb una poma.

COMENTARI:

Els haikus del camioner és el clar exemple d’un poema que crida realment l’atenció d’aquell qui el llegeix.

El títol ,cridaner, ens mostra clarament l’unió de l’element creatiu de la poesia (el haiku) i la crua realitat en que vivim els homes (el camioner).

El llenguatge emprat per Dolors Miquel és mostra de manera molt natural amb l’ús de paraules mal sonants així com d’expressions propies de l’argot.

La estructura segueix l’esquema clàssic del haiku estrofes de 3 versos.

En conjunt el poema aconsegueix transmetre la idea de la vida solitaria i monotona que caracterítza l’ofici dels camioners.

ENTREVISTA A DOLORS MIQUEL

ENTREVISTA A DOLORS MIQUEL

 

 AS: En las dos entrevistas anteriores observé y parecía obvio, que había una falta de mujeres en la poesía catalana contemporánea. Simplemente, la pregunta es: ¿Dónde están las mujeres?
DM: Bueno, mujeres hay. Lo que pasa es que el mundo de la poesía está muy cerrado a las mujeres, por lo que yo noto.

AS: Quizás, como dice Eduard Escoffet, los poetas más famosos dentro de cinco años sean mujeres.
DM: Según la generación. Las chicas que tengan ahora de veinte a treinta años, tienen una mayor igualdad. Pero los hombres de mi generación, diez años mayores o menores, siguen con el rollo machista, aunque se trate sólo de una tendencia. No creo que esta gente lo haga a propósito... por ejemplo, cuando Cave Canis (esta revista que murió, aunque algunas sigamos vivas) desapareció, fui a decir este hombre que la llevaba que allí no había mujeres y me respondió que sí, sí, que le gustaba mucho que le hiciera aquella reflexión, pero, nada más... Los círculos cerrados de los vanguardistas parecen un reducto masculino. En la poesía de la experiencia quizás entran de mejor manera, en cambio en la poesía, digamos, experimental, en general la mujer no ha sido considerada poéticamente.

AS: ¿Aquí en Cataluña o en general?
DM: Fui a un congreso de mujeres escritoras, en Canarias. Allí las mujeres se quejaban, pero, no conozco la situación, por ejemplo, de las mujeres en Francia; no sé si están igual. Dentro de la literatura, por ejemplo, el tema del amor siempre ha sido siempre se ha tratado desde el punto de vista del hombre enamorado de una mujer. O de una mujer que llora por el hombre que la ha dejado. O sea, que poéticamente está muy estereotipado. Es dificíl entrar en este canal. Porque hay otras escemas que no son los literarias. Yo misma, cuando quiero hablar del amor, siempre tengo miedo de parecer imbécil. Sí, porque me puedo mover en el terreno del lloro, que es lo que han hecho sistemáticamente las mujeres: llorar.

AS: ¿Y sí te encuentras en otro terreno?
DM: Me siento en un terreno inseguro, porque es como el lenguaje de ellos, su actitud, no sé si lo explico...

AS: Esto lleva a la típica pregunta: ¿Debemos ser "como" los hombres y usar el lenguaje establecido por ellos?
DM: Es que tratar de ser como un hombre me parece una tontería, no se puede, tendríamos que haber nacido con pelotas y la naturaleza y tal te marca. Pero claro, coño: busca un lenguaje para expresarte, porque toda la tradición es masculina y el punto de vista lo es también, con algunas excepciones.

AS: ¿Crees que ya está cambiando?
DM: Pienso que hay una diferencia entre narrativa y poesía. En poesía no creo que esté cambiando. Si en este siglo miramos las poetas que hay, con algunas excepciones, como Maria Antonia Oliver, la señora de la escuela mallorquina que sale nombrada de refilón entre hombres importantes, el resto de las mujeres... está la mujer de Carles Riba, pero es la mujer de Carles Riba. Eso huele mal. Después hay otra mujer, que también es conocida, Rosali Leveroni, quien vivía en Cadaqués y se relacionaba con estos escritores. ¿Quizás la clave está en relacionarse con ELLOS?
         Y después hay un caso muy curioso, que es de la generación de los setenta, que hay una mujer que es María Mercè Marçal, que bien, tiene detractores, pero para mí es la mujer... no la mujer, es el ser humano más interesante poéticamente de su generación. Por el uso que hace del lenguaje, por las técnicas de la canción que incorpora, por la temática, por la fuerza de su discurso... Y a esta mujer le han hecho un libro de homenaje sólo después de muerta. No sé, pero me resulta extraño, porque pienso: ¿ es posible que haya narradoras, novelistas y en cambio no haya poetas? Creo que es como la última habitación de un castillo, un sitio cerrado, donde te dejan entrar para tomar una copa, pero ...

AS: ¿Y después de la copa te tienes que ir?
DM: A volver a tus dependencias. No sé, no pienso que la gente con que me muevo realmente sea machista.Es una tendencia. Con las chicas más jovenes que veo me parece que hay un mayor equilibrio. Con Francesc y con Eduard, hay más recitales mixtos...

AS: Eduard Escoffet dice que no puede conseguir el 40% de mujeres, que hay mujeres que escriben, pero que no salen a los recitales.
DM: Esto no lo sé, sí que hay mujeres. Claro, está este círculo, pero también hay otros círculos, donde hay algunas mujeres. De diferente historia poética...

AS: ¿Con estilos más o menos comunes entre ellas?
DM: Sí, veo más en la poesía de experiencia: miran la vida, sacan conclusiones y las pones imágenes. Siempre me he quejado de esto. Es que, fíjate, a mí, la primera vez que me llamaron para recitar fui porque tenía ganas de gritar, a quien fuese... Me acuerdo de que cuando me llamaron, me dijeron: "Ven, porque eres la única mujer y si no vienes nos dirán que somos unos machistas." Quizás era una broma, pero claro lo dijeron. No quiero decir que no haya mujeres, hay un montón. En Cataluña levantas una piedra y te salen veinte poetas, como mínimo.

AS: ¿Puedes hablar un poco de tu propio estilo, de los haikus de caminiones, cómo has empezado esto?
DM: Escribí primero el Llibre dels homes donde me quejo de los hombres, una respuesta al Llibre de les dones, de Jaume Roig, del siglo XV. Después, esto de los haikus era porque para mi un haiku me permitía dar una visión sin resolverla. La poesía en cierta manera, resuelve. Esto es como ir por la vida, ver imágenes que quizá te dirán algo, y si no quieren decir nada, pues nada. Era la misma idea, muy tópica, una carretera y un camionero, no sé por qué, porque es fuerte..

AS: ¿Es un hombre?
DM: Soy yo, pero tampoco soy yo. A veces, te los miras y son tan simples... Dices: esto no es nada. Pero cuando estás escribiendo, te sientes muy bien, luego cuando dejas a escribir y te lo miras...

AS: ¿Tienes más libros, aparte de estos dos?
DM:Tengo otro que se llama Esgarrips son como alaridos, gritos. Y después tengo unos Sonets de la mala llet. Pero se me acabó la mala leche en el 93 y no sé cuando me volverá. Y después algo que tiene Victor Nik, Gitana Rock, que él ilustrará. Publicaré los haikus este año, y el resto no sé.

AS: ¿Sales mucho a recitales?
DM: Normal, mucho, mucho, no. No soy profesional. Me ha gustado mucho recitar con Enric [Casassas] y todos, porque es muy vital. Muchas veces se crea como una energía, como una locura poética. Y esto me gusta, hay momentos en que tengo muchas ganas de decir, de comunicar y otros cuando no las tengo. Este Victor se enfada mucho, yo soy un poco lunática y, claro, cuando me sale, me sale. Y si no, no puedo. El otro día para recitar me tuve que tomar seis cervezas.

AS: Las poetas catalanas tienen más en común con los poetas catalanes o con las mujeres de otros países?
DM: Supongo que mitad y mitad. De la literatura catalana lo que me interesa es la literatura medieval y, de mi época, Enric. Y de este siglo, Ferrater y Vinyoli. Pero mucho es de fuera. La literatura sí que tiene nacionalidad, pero lo que importa es lo que te gusta, ¿no? No importa la nacionalidad, que sea chino, lo que sea... Lo que importa es que lo entiendes, que está traducido y que te gusta.

AS: ¿Cuáles son tus influencias? ¿Tus gustos?
DM: Pico de todos, pero no me quedo con ninguno. Me puedo sentir cerca de determinadas poetas, pero no me gusta nada la poesía de la experiencia. Y lo que me repugna bastante también es la poesía del diseño. Esta poesía, coge de la vanguardia algunas técnicas de diseño. Coge las técnicas, usa palabras muy modernas, crea imágenes de una determinada manera, cosas no se pudieron hacer antes, pero es muy superficial.

AS: ¿Cómo describes tu propia poesía?
DM: Creo que es vital y musical.

 

AS- Entrevistador

DM: Dolors Miquel

Dolors Miquel

Dolors Miquel


Petita autobiografia


Vaig néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, vaig descobrir el paradís de l’escriptura: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi.
La meva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés. Aquest fet va ser trascendental per a la meva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en mi l’anar de les generacions de la carn. D’aquests moviments subtils han nascut , entre d'altres moltes coses, tots els meus llibres.

Candilejas agónicas (Ball Robat)

Candilejas agónicas (Ball Robat)

El text analitzat és un article d’opinió escrit per Joan Oliver, sota el pseudònim de Jonás. Aquest va escriure variats articles d’opinió per a diaris i revistes durant la seva vida.

“Más o menos. Candilejas agónicas”, va ser publicat a la revista Destino número 931 l’11 de juny del 1955.En aquest L’autor fa una crítica al teatre català de l’època i tot seguit es mostra un resum de les seves idees principals sobre aquesta qüestió:

Joan Oliver inicia el seu article fent referència a la situació de decadència en la que es troba el teatre català. Diu que no hi ha nous actors, directors i obres i això fa que aquest gènere decaigui en favor del cinema.

L’autor ens diu que aquesta situació ve provocada per l’aparició del cinematògraf que representa la novetat d’entreteniment del moment i que en quasi tots els aspectes és igual que el teatre o fins i tot superior

Però tot i això l’autor prefereix el teatre ja que disposa de l’emoció de veure’l en directe. Per desgràcia, la massa no aprecia aquests petits detalls i es fàcil de manipular i no disposa d’uns gustos definits i clars i és sol adaptar a la majoria. I proporcionar així negoci als empresaris del cinema.

El teatre, per tant, era només el gènere de referència per a les minories. L’autor es mostra optimista amb aquestes minories ja que segons ell són els veritables visionaris i líders.

El principal problema que no permetia millorar el gènere teatral era segons l’autor la falta de mitjans i recursos i de l’egoisme individual dels empresaris dramaturgs per obtenir mès beneficis creant teatre comercial, no considerat segons l’autor com a teatre.

Oliver confia en que les minories que ell tant aprecia seran les que faran sortir el teatre de la situació d’estancament que viuen per tornar a aconseguir que el teatre es faci per el públic que gaudeixi d’ell. Per això, demana que algú prou ric per finançar una sala de teatre i que no tingui afany de guanyar molts diners inverteixi en una moderna sala ja que amb aquest art no et fas ric, però enriqueixes la cultura. Esperança, és l’única cosa que podien posseir aquells enamorats del teatre de l’època.

Així podem observar la mentalitat romàntica i mel·lancolica de Joan Oliver respecte aquest gènere antiquíssim.

LLOSA

LLOSA

 

A vora de quin mar podré sentir-te amor 
si et tinc aquí a tres pams i només noto 
la llosa del meu cor i el meu silenci? 

No hi ha cap mar que pugui fer-nos 
de mare quan dormim, 
cap mar ens donarà la mà 

(i quan vaig procurar tirar-me al buit 
el buit es va apartar 
i em vaig clavar la patacada 

la de la cicatriu que només tu 
me l'has sabut llegir 
i diu "no hi ha cap mar... 

COMENTARI DEL POEMA:

 

La llosa com a element que obstaculitza l’amor e impedeix que sorgeixi el sentiment entre dos éssers. La llosa que segons Enric Casasses li bloqueja el cor i li otorga el fred silenci. També ressalta la part en que l’autor parla de la seva caiguda al buit frustrada per aquest mateix.

El desampar creat per la figura del mar com a tal i la impotència que aquest crea en l’autor d’una manera molt subjectiva e intima.

CONSOL

CONSOL

 

Mira, mira bé, 
mira amb la punta dels dits, 
mira amb els ulls entelats, 
mira amb el nas, 
diu escolta, 
diu escolta, mira i tasta, 
ei, 
mira amb les teves paraules 
i així amb tots sis senys mirant, 

sis dreceres, tot sorgeix 
d'un sol centre, mirador, 
torre solitària, runa, 

si no estàs mort, si t´hi veus, 
ja saps què et toca, el senyal 
de trompa, mirall o drap 
que esqueixa la boira 

 

 

COMENTARI DEL POEMA:

El motiu principal pel qual me decidit en escollir aquest poema entre el gran ventall de poemes d’Enric Casasses a estat per l’atenció que ma provocat l’ús continuat del verb mirar. L’ús d’aquest “mira” per referir-se al fer servir els diversos sentits i capacitats de percepció de l’home per entendre la realitat . Les sis dreceres que l’autor ens defineix són purament les sis grans capacitats i sentits que fan diferenciar l’home dels elements inerts.

 

Enric Casasses

Enric Casasses

 

Enric Casasses (Barcelona, 1951) és un poeta, rapsode i traductor. Ha portat una vida molt nòmada, vivint a Barcelona, l'Escala, Tenerife, Montpeller, Nottingham a Llumessanes, Berlín i finalment, el 1997, tornant a Barcelona. També ha treballat per editorials de traductor. Els seus primers llibres daten de principis dels 70, amb el temps ha anat assolint cert reconeixement dins el panorama poètic català.

És un transgressor en comparació amb altres poetes. Els seus espectaculars recitals han contribuït a la vivència de la poesia fora dels llibres. Es caracteritza per utilitzar una poesia molt sonora, jugant amb els fonemes. Normalment les seves creacions parteixen d'una idea concreta per transformar-la i donar-li una visió particular.

La seva obra mostra influències molt heterogènies; de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc; el crític Manuel Guerrero ha dit que el considera hereu "del verb poderòs d'autors com Salvat-Papasseit, Foix, Brossa, Vinyoli o Ferrater". El mateix Casasses s'ha confessat tributari i admirador d'autors com Víctor Català, Mercè Rodoreda o Fages de Climent.

El seu primer llibre el publica el 1973, titulat La bragueta encallada. Durant els anys següents segueix escrivint, però no és fins el 1991 que publica la seva segona obra, titulada La cosa aquella, obra que rep el premi Crítica Serra d'Or i el 1993 el Premi de la Crítica de poesia catalana per No hi érem. És aleshores quan comença a entrar al circuit comercial.




TENGO TANTO SENTIMIENTO...


Tengo tanto sentimiento
que es frecuente persuadirme
de que soy sentimental,
mas reconozco, al medirme,
que todo esto es pensamiento
que yo no sentí al final.

Tenemos, quienes vivimos,
una vida que es vivida
y otra vida que es pensada,
y la única en que existimos
es la que está dividida
entre la cierta y la errada.

Mas a cuál de verdadera
o errada el nombre conviene
nadie lo sabrá explicar;
y vivimos de manera
que la vida que uno tiene
es la que él se ha de pensar.

Versión de Ángel Crespo

SI MUERO PRONTO

SI MUERO PRONTO

 
 

Si muero pronto,
Sin poder publicar ningún libro,
Sin ver la cara que tienen mis versos en letras de molde,
Ruego, si se afligen a causa de esto,
Que no se aflijan.
Si ocurre, era lo justo.

Aunque nadie imprima mis versos,
Si fueron bellos, tendrán hermosura.
Y si son bellos, serán publicados:
Las raíces viven soterradas
Pero las flores al aire libre y a la vista.
Así tiene que ser y nadie ha de impedirlo.
Si muero pronto, oigan esto:
No fui sino un niño que jugaba.
Fui idólatra como el sol y el agua,
Una religión que sólo los hombres ignoran.
Fui feliz porque no pedía nada
Ni nada busqué.
Y no encontré nada
Salvo que la palabra explicación no explica nada.

Mi deseo fue estar al sol o bajo la lluvia.
Al sol cuando había sol,
Cuando llovía bajo la lluvia
(Y nunca de otro modo),
Sentir calor y frío y viento
Y no ir más lejos.

Quise una vez, pensé que me amarían.
No me quisieron.
La única razón del desamor:
Así tenía que ser.

Me consolé en el sol y en la lluvia.

Me senté otra vez a la puerta de mi casa.
El campo, al fin de cuentas, no es tan verde
Para los que son amados como para los que no lo son:
Sentir es distraerse.

(**) De heterónimo Alberto Caeiros

Fernando Pessoa

Fernando Pessoa

Fernando António Nogueira Pessoa (Lisboa, 13 de juny de 1888 — Lisboa, 30 de novembre de 1935), mes conegut com Fernando Pessoa, va ser un poeta i escriptor portuguès.

És considerat un dels majors poetes de llengua portuguesa, a un nivell comparable al de Luís Vaz de Camões. El crític literari Harold Bloom el va considerar, al costat de Pablo Neruda, el poeta més representatiu del segle XX. Per haver viscut la major part de la seva joventut a Sud-Africa, l'anglès també té un destacat paper en la seva vida, amb Pessoa traduint, escrivint, treballant i estudiant l'idioma. Va tenir una vida discreta, en la qual es dedicà al periodisme, a la publicitat, al comerç i principalment, a la literatura, on es desdoblà en diverses personalitats conegudes com heterònims. La figura enigmàtica en la qual es tornà, movimenta gran part dels estudis sobre la seva vida i obra, a rel del fet que és un dels majors autors de l'heteronímia.

Morí de problemes hepàtics als 47 anys a la mateixa ciutat que el va veure néixer, essent la seva ultima frase escrita en llengua anglesa: "I know not what tomorrow will bring... ".

Chevalier de Pas fou el primer heterònim de l'escriptor i poeta portuguès. Va sorgir el 1894, quan Pessoa tenia només 6 anys. Aquesta fou una època torbadora a la seva vida, ja que el 13 de juliol de 1893 havia perdut el seu pare i un any després perderia el seu germà, de sols un any d'edat.

 

 

 

 

 

Tirallonga de monosíl·labs

Tirallonga de monosíl·labs

Tirallonga de monosíl·labs

Déu

I tu, què vols?

Jo

Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d'art. I d'or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i un xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

 

COMENTARI:

El motiu per el qual "me vist obligat a escollir aquest poema" sens dubte ha estat la seva originalitat que el diferencien de la resta de poemes de Pere Quart. L’ús de monosíl·labs com a únic recurs ha estat un punt molt curiós i alhora original que m'han fet declinar-me per aquest poema. L’ingeni amb el qual l’autor combina aquests monosíl·labs i aconsegueix crear un text poètic amb un sentit propi, és d’una inimitable creativitat i imaginació.

Corrandes de l'exili

Corrandes de l'exili

Corrandes d’exili.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

 COMENTARI:

Primerament dir que el poema m’ha agradat molt, ja expressa un gran sentiment de patriotisme de Joan Oliver envers la seva terra la qual enoyora des de l’exili. El sentiment que aquest expressa és totalment un sentiment d’adoració i alhora veneració de la seva estimada terra.

En segon lloc el poema m’ha atret des d’un bon principi al haver llegit en ell la paraula “Vallés” me n’he sentit atret directament. El lloc on nosaltres vivim era alhora una important font d’inspiració per a Pere Quart (Joan Oliver).

 

Pere Quart Biografía

Pere Quart Biografía

Joan Oliver i Sallarès, que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart, (Sabadell 1899 - Barcelona 1986) és considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana.

Neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Fou el quart d'onze germans, dels quals en fou l'únic supervivent. D'aquí pren el pseudònim amb el qual signarà l'obra poètica: Pere Quart. Estudià Dret. L'any 1919 formà el Grup de Sabadell amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. En aquest grup es combina la influència de l'avantguardisme amb l'humorisme més local i el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista.

Durant la Guerra Civil es compromet políticament amb el bàndol republicà. Es nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans i Cap de Publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. A més és cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot això significa una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context crea l'Oda a Barcelona (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l'obra teatral La fam (on es plantegen els problemes de la revolució). Al final de la guerra la Generalitat Republicana li encomanarà la tasca d'evacuar els intel·lectuals. Acabada la guerra s'exiliarà primer a França, s'embarcarà cap a Buenos Aires i s'establirà definitivament a Santiago de Xile, on viurà vuit anys. Durant l'exili va continuar la seva tasca d'intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Col·laborà amb Catalunya (editada a Buenos Aires) i dirigí Germanor (editada a Xile). Fundà amb Xavier Benguerel la col·lecció El pi de les tres branques.

El 1948 tornà a Barcelona, on el franquisme es caracteritza per l'autoritarisme i la repressió. Fou empresonat tres mesos a la presó Model de Barcelona. Tres anys més tard rebé el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París per la traducció al català d'El misantrop de Molière. Va traduir i adaptar obres de diversos autors, com per exemple Anton Txèkhov. El 1960 aparegué la seva obra més emblemàtica Vacances pagades. És un obra escèptica, sarcàstica, on es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver fa una crítica àcida al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. Amb la mort del dictador i l'entrada de la democràcia es mostrà especialment disgustat amb la classe política dominant, denunciant la traïció que significava la transició. L'any 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi. Esdevingué un personatge incòmode per als polítics, a qui calia arraconar. Res de tot això, emperò, impedí que fos considerat un dels cinc millors poetes catalans del segle XX.

Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i Ovidi Montllor, la qual cosa ha donat major projecció popular a la seva figura. L'any 1986 morí a Barcelona i fou enterrat a la seva ciutat natal, Sabadell.

Mot rera mot

MOT RERA MOT

Quan feia, ric d'infància, a clar de nit,
mentre la gent dormia ja, el pessebre,
amb palpadores mans de cec, absort,
posava tous de molsa humida als junts
dels suros nets i veia clar paisatge.

Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.

 

 

 

COMENTARI:

 

La faceta mel·lancolica d'aquest poema cap al temps perdut a sigut el principal motiu que ha fet que l'escollis.

La visió trista d'una infància ja perduda en el temps, i del record que en pot quedar d'aquesta són els aspectes més rellevants del poema per a mi.

Joan Vinyoli retracta una faceta molt tipíca de les persones: la memoria o record del passat amb tristor

 

És per això que aquest poema m'ha semblat prou interesant 

SUNT LACRIMAE RERUM

SUNT LACRIMAE RERUM

SUNT LACRIMAE RERUM

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l'hora que la mar s'agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerum.

Ai, aquest "ai" és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l'ample mar
guspirejant parlant-nos en metàfores.
"La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura."

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d'un femer
i fa com un que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d'estiu,
devant el somriure dels morts que se li fan propers.

Ara tot d'una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
devant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d'arròs
de l'Empordà xops d'aigua.

És tard, és hora de tornar a Begur
en l'autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l'encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d'atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l'estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.

Els arbres es clivellen,
els fruiters regalimen goma.

 

COMENTARI:

 El motiu pel qual he escollit aquest poema, ha estat bàsicament per proximitat. La costa brava és un dels llocs que més m'estimo i una zona de Catalunya que més força familiar. El poema anomena i parla de platjes o localitats com ara: Pals, Tamariu, Begur..

Els meus estius no serien el mateix sense aquests llocs, i per tant faig la meva petita aportació o tribut aquests llocs amb aquest poema de Joan Vinyoli. El qual descriu d'una manera sensible i acurada aquestes zones de la costa brava. 

Puc dir que llegir aquest poema m'ha fet recordar els estius passats i m'ha fet sentir melancòlic.