El franquisme a Catalunya (Ramona, adèu - Montserrat Roig)
Entre 1939 i 1975, Catalunya va viure sota la dictadura franquista. Van ser uns anys difícils. La dictadura va imposar un tipus d’estat autoritari, que va anul·lar les institucions d’autogovern catalanes, va reprimir la llengua i la cultura catalanes i qualsevol manifestació d’identitat nacional catalana. Per a Catalunya, a nivell polític, el franquisme representa la més absoluta negació de la més mínima aspiració d’autogovern.
D’altra banda, l’immobilisme polític que va caracteritzar la trajectòria del règim, va contrastar amb l’obertura econòmica, cosa que va permetre que Catalunya, com la resta de l’Estat, pogués conèixer els millors anys de creixement econòmic, un cop superades les difícils condicions de vida de la llarga postguerra. Diguem, doncs, que, a nivell econòmic, el franquisme va coincidir, a pesar de la dictadura, en una de les millors fases d’expansió econòmica. La industrialització dels anys seixanta va anar acompanyada de l’arribada massiva d’immigrants d’altres contrades de l’Estat, que van omplir les ciutats, sovint en condicions poc adecuades (barraquisme, manca de serveis...).
El desenvolupament econòmic va significar també l’accés a la societat de consum.
Finalment, la història de Catalunya durant el franquisme és la història de dos móns que conviuen en diferents condicions.
D’una banda, el món del poder, el de les autoritats , pintat del blau dels falangistes, o del gris de la policia del règim, el de les prohibicions, el de la persecució, el de la censura, el de les multes, el dels calabossos, el que se sentia en als telediaris de TVE... Un món tancat, inflexible, immòbil... Un món de veus fetes callar per l’amenaça, per la por a la detenció, la tortura, l’empresonament o la mort. Era el món que imposava silenci i obediència, el món dels vencedors de la guerra. I Catalunya havia perdut la guerra.
Juntament amb aquest món, present en el dia a dia, cal destacar-ne un altre, que es desenvolupava paral·lelament, de maner il·legal i valenta (era realment perillós a la època) alhora: el de les protestes contra el règim, amb les manifestacions, que sempre acabaven amb corredisses davant les porres dels grisos, i les campanyes, el dels actes catalanistes, el de la lluita clandestina de les forces polítiques i sindicals, el de l’acció dels obrers, estudiants, intel·lectuals, sectors catòlics... el món de la resistència, en definitiva. El món que no callava i és negava a veure’s reprimit. El món que, tot i les dificultats, va aconseguir que el català seguís parlant-se, que es pogués llegir i cantar en català, que es pogués somiar en un món més obert, com el que hi havia a l’altra banda dels Pirineus.
La tasca que es va fer en tots els nivells va ser fonamental per a que, un cop tombada l’estaca, i alliberats, Catalunya seguís dempeus i, en un marc menys hostil i més permissiu, recuperés el que tenia abans de l’arribada d’aquella gent que tant mal va fer aquesta petita nació.
Aquesta resistència va tenir un paper fonamental per acabar aconseguint el restabliment de la democràcia i la recuperació de les llibertats i de l’autogovern. La transició doncs va portarà de nou la democràcia.
Podem afirmar que al llarg de l’obra Ramona, Adéu la realitat social i política viscuda per les tres generacions d’una mateixa família. Les quals representen el abans i el desprès d’un procés polític. La República, La guerra civil, així com el franquisme i resistència.
Les tres Mundetes són un reflex del estereotip de cada societat de l’època.
El patiment, la lluita clandestina, l’anul·lació són alguns dels fet que els personatges de l’obra és veuen obligat a viure.
4 comentarios
jordan shoes -
louis vuitton outlet -
Anónimo -
ñaña -